Crec que una de les primeres coses que vam aprendre a fer
culinàriament parlant va ser el cóc de iogurt. Pràcticament les nostres àvies
en feien un cada setmana, se n’esmorzava i se’n berenava.
Ara tenim motlles de totes mides i formes variades però anys
enrere la llauna d’alumini en què es gratinaven els canelons era la que es feia
servir per a coure els cócs, almenys a casa nostra. Ens ha fet gràcia fer-la
servir per a enfornar el cóc d’avui i el resultat ens ha agradat tant que repetirem.
Per les nostres comarques se’n diu cóc o cóc ràpid a les mateixes
preparacions o similars que a d’altres parts de Catalunya en diuen coca de
iogurt. És característic d’aquest cóc utilitzar com a estri de mesura el mateix
potet del iogurt per a calcular les quantitats d'alguns dels altres ingredients. Sort en
vam tenir de l’arribada dels iogurts a les nostres neveres de forma habitual, perquè
molts anys enrere les àvies feien una recepta en què el mesurador principal d’ingredients eren
les closques d’ou dels que es feien servir per a fer-lo i això creiem que
suposa una mica més d’embolic, tot i que elles ho feien com si res.
Per a la proposta del Memòries d'una cuinera d’aquest mes ens hem decidit
per a fer un cóc d’avellana (som de Reus i això s’ha de notar) una mica
diferent del que ja tenim publicat.
INGREDIENTS
- 6 ous
- 250 g d’avellana mòlta
- 250 g de farina
- 1 iogurt natural
- 1
mesura de pot de iogurt d’oli
- 3 mesures de pot de iogurt de sucre
- 1 1/2 sobret de llevat químic (Royal)
Es preescalfa el forn a 160 º. Es folra amb paper de forn la llauna de forn o bé s'hi posa esprai desemmotllant. Es baten els rovells d'ou amb el sucre fins que blanquegen una mica. S'hi incorpora l'oli i es bat lentament, s'hi afegeix el iogurt. S'hi incorpora la farina d'avellana, es remena bé i després s'hi barreja la farina i el llevat. Es remena tot amb suavitat. Es munten les clares a punt de neu i s'hi barregen fins que estiguin ben integrades. S'espolsa amb sucre i s'entra al forn. Es cou uns30-40 minuts o fins que veiem que és cuit.
La recepta és d'una amiga de Vilaplana que la va publicar a la revista del seu poble, el butlletí trimestral Lo Pedrís.
